si no fos humana

Si no fos humana, segurament hagués cantat millor

Aquesta frase “Si no fos humana, segurament hagués cantat millor” la va pronunciar Maria Callas, la considerada millor soprano de tots els temps. Vaig tenir el plaer de veure el documental “Maria by Callas” dirigida per Tom Volf (2017). El curiós del documental és que és la història de la diva explicada sobretot per ella mateixa. Cartes de la seva pròpia mà, entrevistes que va concedir. Si no fos humana…

Segons la sinopsi de FILMAFFINITY, es tracta d'un “íntim retrat de la vida i el treball de la cantant d'òpera Maria Callas. Amb testimonis de la pròpia Callas, Onassis, Marilyn Monroe, Alain Delon, Yves Saint Lauren, John Fitzgerald Kennedy, Luchino Visconti, Winston Churchill, Grace Kelly, Liz Taylor i altres personalitats que van conèixer la diva.”

Aquesta dona no va tenir una vida fàcil, però no et vull avançar res. si pots, passa't pel cinema a veure-la, sense prejudicis (tipus > no m'agrada l'òpera). Només per entendre que la part visible d'un iceberg amaga sovint pors, complexos, interminables hores d'esforç, joventuts robades i molt més.

Però tornem a la frase, que va pronunciar pocs anys abans de la seva mort prematura als 53, “si no fos humana…”.

La perfecció no sembla una cosa possible en l'ésser humà

Porto alguns posts insistint en aquest concepte: si és perfecte, difícilment és humà. D'acord, podríem dir que obres com L'últim sopar (da Vinci), o El rapte de Proserpina (Bernini) o l'actuació de Nadia Comaneci en les barres asimètriques a Mont-real 1976 són perfectes. en realitat, freguen la perfecció. En un futur molt proper, possiblement un robot ho farà perfecte.

El rapte de Proserpina

detall de “El rapte de Proserpina” de Gian Lorenzo Bernini

la qüestió, com vaig avançar en Podem promoure una cultura de connexió humana en l'era de les màquines? és que l'humà serà diferencial precisament per ser humà, imperfecte, per incorporar valors, ètica, per ser canviant.

Em reafirmo quan llegeixo continguts com aquest de la revista digital Pur Màrqueting: El 90% dels continguts digitals seran generats per “els robots” al 5 anys. Ho podem veure com un problema, jo prefereixo veure-ho com una oportunitat, l'humà és espontani, potser erràtic, però connecta més.

El que som, el que pensem, el que fem, el que projectem, els resultats i el llegat, el gran hexàgon de la marca personal

La vida de Maria Callas m'ajuda a entendre que potser la marca personal, vista amb perspectiva d'anys, és més del que creiem. No és només el que som, la nostra identitat. Ni el que pensem, nostre ADN emocional i cognitiu. Tampoc és només el que fem, al voltant d'una proposta de valor que aconsegueix resultats per als nostres clients. Ni és només el que projectem, identitat percebuda. ni els resultats, el que vam aconseguir nosaltres. També és el que deixem, en forma de llegat de VALOR. Sis parts que formen un hexàgon

Segurament penses que en el cas de Maria Callas l'hexàgon és fàcil. El meu bon amic i col·lega, el Professor Vladimir Estrada, treballa amb un model tridimensional de marca personal format per 1. El que som 2. El que fem 3. El que vam aconseguir. M'apassiona la simplicitat del model. El cas de la soprano em va fer pensar que hi ha alguna cosa més que conforma la nostra marca personal, i són aquests tres punts addicionals que configuren la part humana.

I aquí hi ha la diferència en Callas: si no fos humana, la seva marca personal no existiria.

Entraré més a fons en un altre post sobre aquest hexàgon. De Callas ens queda un llegat, de 1977 no està amb nosaltres. Va tenir amics perquè va tenir grans i poderosos enemics. Va tenir la millor veu perquè la seva mare no li permetia estar més de 30 segons davant d'un mirall. segons ella, va arribar lluny en la música perquè no va estimar. I quan ho va fer (amb l'armador grec Onassis), va deixar de cantar.

Calles no era perfecta, segons ella mateixa, quan es trobava emocionalment bé, no volia cantar. Si no fos humana, no ens hagués deixat aquesta meravella:

gràcies, amic Marc, per educar les orelles tossuts per assaborir àries com aquesta. Gràcies amiga mezzo Julia Arellano per emocionar-me amb el regal que vaig rebre després que llegissis aquest post.

Quant a mi Guillem Recolons

Convençut que tot deixa marca, ajudo a empreses a connectar millor amb els seus stakeholders a través de programes de personal branding (gestió de marca personal) i employee advocacy (programes d'ambaixadors interns de marca).

Soci d'Integra Personal Branding i de Soymimarca, també col·laboro amb Ponte en Valor, Brandergizers,, MoreThanLaw, Noema Consulting, AdQualis i Quifer Consultores.

Com a docent, participo en el Postgrau en Social Media de UPF i el de la UVIC, en diversos programes en ISDI, ponent al EMBA d'IESE, entre altres. Publicitari col·legiat, Màster en Màrqueting. Estudiant del grau d'Humanitats.

El meu ADN publicitari ve de 20 anys en agències: Tiempo / BBDO, J.W.T., Bassat Ogilvy, Saatchi & Saatchi, Altraforma i TVLowCost entre altres.

Vols veure el meu TEDx talk?

Visita el meu lloc web
Veure totes les meves publicacions
3 respostes
  1. Joan Vergara
    Joan Vergara diu:

    ¡Hola, Guillem!

    Me encanta que traigas la ópera a tu blog con este análisis tan acertado y sugerente. 🙂

    Creo que has dado completamente en el clavo.

    Callas no tenía la mejor técnica (siempre comparada con Renata Tebaldi en este aspecto), ni el timbre de voz más mórbido (tenía un timbre extraño, muy personal, metálico a veces).

    Pero eso sí, era la que mejor transmitía interpretando, capaz de matizar cada palabra con su sentido, de sonreír sólo con la voz, de encarnar a los personajes. Y ahí lucía su parte humana con enorme fuerza.

    No era perfecta (aunque cuesta decirlo escuchando su Tosca del 53 con De Sabata), y en esa imperfección tan humana está lo que a muchos nos ha hechizado.

    Años escuchándola, y nunca se me había ocurrido expresar esa cualidad suya como lo haces en el post o pensar en ella en términos de marca personal.

    Gran post.

    Una abraçada!

    respondre
    • Guillem Recolons
      Guillem Recolons diu:

      gràcies Joan! Tebaldi fue siempre la referencia (competència) de su época. Pero Callas, com dius, tenía una forma única de cantar y, sobretot, de interpretar. Para mí fue una gran actriz (aunque su incursión cinematográfica con Pasolini es mejor olvidarla). Ayer escuché en la películaVissi d’arte, vissi d’amorede Tosca, pero no sé si es la versión que refieres. Mil gracias por tu comentario experto, siempre se agradece!

      PD: Hay una lista de la película en Spotify que puedes seguir.

      respondre
  2. Sandro
    Sandro diu:

    Maria Callas, a diferencia de otras cantantes, no era sólo una artista para escuchar sino para percibir con todos los sensores disponibles. Ella logró en un grado sumo, nunca antes ni después empardado, vivenciar con cada parte de su ser lo que interpretaba. Ella ERA lo que cantaba, y la fuerza interpretativa no la abandonó, incluso cuando mermaron sus cualidades y calidades canoras, tan prematuramente. Y estos mismos vectores del arte son los que, inefablemente, movilizan nuestros resonadores en respuesta simpática y entérica, tan sublime y connatural, que la razón tarda y falla en darse un por qué enteramente satisfactorio. Y ahí entran en juegoexplicacionesque poco explican: es su voz de cromalidad oscura, lo que da un dramatismo adicional y verídico a lo expresado…, será su excelsa técnica al servicio del mensaje que transmitía…, o su infinita versatilidad interpretativa que la capacitaba para ser incluso una soprano de coloratura, si la obra demandaba esto, o su rango de 3 octavas y más aún, con lo que la capacitaba incluso para incursionar en roles de mezzo y hasta de contralto…, o sus dotes naturales de excelsa actriz, que lograba involucrar todas sus potencialidades comunicativas al servicio del arte…,cosas ciertas todas ellas y largamente debatidas. Estériles esfuerzos de la razón humana que intenta coordenar y cuadricular la esencia del espíritu en las categorías del serPor mi parte seguiré volando con María Callas hacia un universo en el que no hay cabida para lo finito y lo mensurable más que para lo bello y lo eterno.

    respondre

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

deixa una resposta

no es publicarà la seva adreça de correu electrònic. Els camps necessaris estan marcats *

  Estic d'acord amb la política de privacitat

Informació bàsica sobre protecció de dades

Responsable » Guillem Recolons Argenter

Finalitat »Gestió de dubtes i serveis a client

Legitimació »Consentiment de l'interessat

Drets »Tens dret a accedir, rectificar i suprimir les dades, així com altres drets, com s'explica a la informació addicional

Informació addicional »Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades Personals a la pàgina web guillemrecolons.com